La terapia

6240473179_14a6ec82b6_o

Soy psicóloga y terapeuta gestalt. Tengo otras formaciones y miradas que me nutren y sustentan (PNL, sistémica, eneagrama, etc.), pero algo que tiñe mi forma de trabajar es lo fenomenológico. Paco Sánchez, en su libro Constelaciones Familiares: una guía de trabajo, lo describe así: “trabajar con lo que hay, con lo que se presenta y tal como se presenta, evitando, en la medida de lo posible, juicios e interpretaciones, y prescindiendo del análisis de causas así como de etiquetas diagnósticas o de cualquier otro tipo de pre-juicios. (…) Es el método del paso a paso. Hasta que no se da un primer paso no es posible determinar o establecer definitivamente cual será el segundo. (…) Sin itinerario prefijado. Aunque dispongamos de modelos o referencias cognitivas que nos permitan encuadrar lo que vamos haciendo.”

He tardado varios años en dar espacio a ese “estar sin saber lo que va a pasar”. En terapia, me siento frente a una persona, sin saber qué va a suceder, cómo va a transcurrir la sesión, qué dirá, ¿Llorará? ¿Me criticará? ¿Me querrá? Entonces aparece la incertidumbre… Al inicio de mi quehacer terapéutico vivía el “no saber” con ansiedad, como si me faltara algo. Ponía en duda lo que hacía y cómo lo hacía y, obviamente, probaba de llenar ese vacío con propuestas. Actualmente, miro la incertidumbre como una compañera en la que me puedo apoyar: “sé que no sé”. Y le pongo a mi favor, brindándome infinidad de posibilidades. ¡Cuánto descanso puedo encontrar en esta frase!

Si supiera (o lo supiera todo, cosa imposible), arrastraría el río hacia dónde me conviniera, coartando al otro, a mí misma y a la relación terapéutica.  “El no saber” me permite bailar con el flujo de los acontecimientos, dejándome sorprender por ellos y atendiéndoles a su compás. El no saber me conecta con la humildad, con ver que la terapia la vamos tejiendo entre cliente y yo, a nuestra medida, a nuestro ritmo… Desde el respeto propio y el respeto al otr@. Y con la única pretensión de ser y estar aquí y ahora. Lo que hay, está bien (escapando del sentido cristiano del bien y el mal).  “El no saber” en la terapia es una invitación a aceptar lo que es y lo que hay tal cual aparece.

Quiero señalar que, para que esto funcione, he tenido que cultivar una base teórica y metodológica con la que sustentarme, como decía al inicio. Ésta me da un marco y me orientan a la hora de mirar al otro, de escucharle, de verle… Y, por otra parte, saber que tengo esa base fortalece mi confianza, y esto me permite entrar en el “no saber”.  Una parte no funcionaría sin la otra; es cuestión de equilibrio. Aprender a mirar sin saber lo que vamos a ver.

Anuncis

10 recomanacions bàsiques per a evitar les crisis d’ansietat

7081308805_a049d3c009_o

Si has patit alguna crisi d’ansietat i estàs preocupat/da de que es repeteixi llegeix les següents recomanacions del Dr. P. Moreno. T’esmentem els 10 primers auxilis que pots començar a aplicar des d’ara mateix:

  1. Parla en veu baixa i poc a poc, procurant mantenir un ritme que no forci la teva respiració. Evita parlar en veu alta o més ràpid de l’habitual, ja que pot facilitar la hiperventilació i produir un nou epsodi d’ansietat.
  2. Evita el consum de cafè i altres excitants, com ara xocolata, tè, begudes de cola, begudes “energètiques”, etc. ja que, si es consumeixen habitualment, poden desencadenar una crisi d’ansietat.
  3. Evita el consum de sucre (caramels, begudes ensucrades, sucs, etc.), ja que en persones sensibles al descens de nivell de sucre pot provocar una crisi d’ansietat.
  4. Menja amb calma. Menjar ràpid facilita que es produeixi la hiperventilació (la qual es relaciona amb les crisi d’ansietat).
  5. Evita suspirar i badallar. Tots dos poden produir un descens brusc del nivell d’anhídric carbònic en sang i facilitar així l’aparició d’una crisi.
  6. Dorm les hores necessàries. Dormir menys de lo habitual afavoreix l’aparició d’estats d’irritació i estrès, que indirectament poden donar crisis d’ansietat.
  7. Fes exercici físic. La seva pràctica té un efecte beneficiós sobre els nivells d’estrès i redueix la possibilitat de desenvolupar crisis d’ansietat.
  8. No t’automediquis. Si tens repetides crisis d’ansietat i creus que necessites ajuda mèdica, recorre a un especialista. Si ja t’han receptat medicació, no modifiquis la dosi sense consultar-ho amb el teu metge. I, sobretot, MAI abandonis la medicació bruscament sense l’autorització i la supervisió del teu metge.
  9. Revisa la distribució del teu temps. Busca l’equilibri de dedicació del teu temps i les teves energies entre la feina, la família, els amics, i les teves aficions, deixant el temps suficient per a dormir.
  10. Elimina el consum de drogues. Determinades substàncies (amfetamines, cocaïna, etc.) poden desencadenar crisis d’ansietat amb gran facilitat. Si en consumeixes, posa’t en contacte amb algun metge especialista en drogodependències per a poder fer-ne front.

 

Si és un tema que et preocupa o, senzillament, t’interessa et recomano profundament el seu llibre: “Dominar las crisis de ansiedad. Una guía para pacientes” Pedro Moreno i Julio C. Martín. Serendipity.

Salut i calma!

Gestalt i Maternitat Conscient

Mare BN amb firma

L’embaràs és un moment extraordinari on es produeixen una gran quantitat de canvis en un espai de temps relativament curt. Apareixen canvis a nivell físic, fisiològic, hormonal, emocional, en les prioritats, en les relacions socials, de rol, d’identitat, logístics, i un llarg etcètera.

A nivell emocional, les dones embarassades gaudim d’una gran permeabilitat emocional, és a dir, que estem més disponibles a entrar en contacte amb les nostres emocions. I d’altra banda, ens trobem en una etapa plena d’incertesa. Durant l’embaràs anem patint canvis de manera exponencial i no sabem (ni podem saber) què és el que passarà. I ningú ens ho pot dir! Podem buscar en llibres com està el nostre bebè mes a mes, però no està escrit en cap llibre com anirà el nostre embaràs, com serà el part, quan arribarà, si podré fer una lactància materna o hauré de donar-li el biberó. Tots aquests dubtes ens acompanyaran durant tot el procés i haurem d’aprendre a conviure-hi, ja que la incertesa és intrínseca a l’embaràs. Afrontar situacions noves ens pot dur a un estat de pors i de dubtes. Gaudir d’un bon acompanyament durant aquest procés pot ajudar a sentir-nos reforçades per a poder mirar dins nostre i al nostre entorn.

D’altra banda, donat que és un període en què es produeixen tants canvis, sobretot en el terreny de les relacions (amb la família, amb la parella, amb els amics, laborals, etc.), és una etapa en que és més probable que surtin a la llum alguns temes pendents del passat no resolts i que aquests afectin i incomodin al present de la futura mare: paraules mai dites, converses per acabar, relacions per a tancar, afectes per a mostrar, etc. Un dels objectius de la Teràpia Gestalt és justament el de tancar situacions del passat que estan interferint el present de la persona, així que pot ser un bon moment per a sanejar al màxim possible el pla de les relacions afectives de la mare. Això li permetrà afrontar aquesta nova situació amb serenor, i d’altra banda, deixar el seu cos (medi que sosté i engendra al bebè) el màxim de confortable, ric, i sanejat possible, per tal que el bebè creixi i es desenvolupi d’una manera favorable.

Sovint el ritme frenètic del nostre dia a dia ens indueix a fer moltes coses en poc temps, i si traslladem aquesta economia del temps al nostre període de gestació, en comptes de viure de forma conscient cada moment de l’embaràs pensem en aquest com si fos un compte enrere. La teràpia és un espai per a dedicar-nos única i exclusivament a nosaltres mateixes, on parar i observar què és el que ens està passant i com ho estem vivint Aquí i Ara.

En la nostra societat actual ens venen l’estampa de que l’embaràs és un moment preciós en que tot són flors i violes. Sovint no és així, però degut a la pressió social la futura mare pot intentar aconseguir-ho tot contenint els sentiments negatius que li vinguin. Això no és bo per la mare ni pel bebè, ja sigui durant l’embaràs com una vegada hagi nascut la criatura, ja que, tota contenció emocional es converteix en una càrrega molt pesada i no fa més que bloquejar a la persona tant a nivell físic com emocional. Aquest bloqueig no ens permet veure altres maneres de fer, de sentir, de solucionar, de canviar, i d’acceptar el que hi ha, i ens converteix en esclaves de les nostres emocions, entristint-nos i afeblint-nos.

És per això que l’embaràs és una etapa on es fa necessari escoltar-nos, prendre consciència de què necessitem i què desitgem en cada moment, i és també una excel·lent oportunitat de creixement personal, de prendre consciència de què necessitem i actuar-ho al món, i de guarir i d’aprendre de les nostres emocions.

Amb el naixement del nadó neixen també els seus pares. La dona passa a ser mare, i la parella, el pare (o una altra mare), i aquí neix també un nou sistema familiar. Així que tots aquests canvis necessiten ser integrats per a la persona, en cas contrari, poden desorientar-la i conduir-la a viure aquesta etapa de manera incòmode o desagradable (amb angoixa, amb pors que la paralitzen, amb ansietat, malestar físic, insomni, etc.). Ser mare (o pare) no és només fruit del naixement del fill propi, sinó que requereix d’un procés que es va fent lentament, amb el creixement del fill i el de la mare i el pare amb les seves noves identitats. I aquest camí pot comportar moments d’ambivalència emocional, de situacions on cal prendre decisions importants, i de dol per perdre el que es tenia abans del naixement del fill.

I no només això. Els germans/es passen a ser tiets/es, i els pares, a ser avis. Es converteix en un gran engranatge que es mou i que cal que cada peça es reajusti i trobi el seu nou lloc. Aquesta situació durà a la parella a trobar-se en situacions que els convidin a posar els seus límits: la nova família haurà d’atendre a les pròpies normes i vetllar per a que les altres persones (sobretot les dues famílies d’origen) les compleixin. D’alguna manera, per tal que la família tiri endavant, cal que es posicioni davant les anteriors per a estar unida, agafar consistència i trobar el seu lloc.

La família l’han creat dues persones, probablement amb més fantasia que esforç, així que és un moment on la comunicació és molt important, sobretot amb la parella: saber on està cadascú, com se sent en aquest nou rol, establir o actualitzar les regles, prendre decisions conjuntament, actualitzar el moment actual de la parella, etc. Es tracta d’un llarg camí, ja que és un canvi molt profund i que afecta a molts àmbits (per a no dir tots), tant a nivell personal com a nivell de parella. La calma, la paciència i la dedicació en poden ser uns bons aliats.

Et puc acompanyar en aquesta nova etapa perquè puguis viure-la amb consciència i plenitud, i perquè alhora, pugui esdevenir un gran aprenentatge de vida.

 

6 Habilitats psicoafectives que afavoreixen tenir relacions saludables

 

respecte Mafalda

 

Les relacions depenen de dues o més persones, però nosaltres ens tenim a l’abast només a nosaltres mateixos.

  • Autoconeixement: conèixer els propis recursos dels quals disposem, les nostres debilitats i fortaleses, les nostres emocions, actituds, gustos i preferències, tendències d’acció, etc. i prendre consciència de què ens fa bé i ens ajuda al propi desenvolupament, i què no ens fa bé i ens el dificulta i/o obstaculitza.

La presa de consciència és el primer pas perquè després pugui venir el canvi. Per exemple, veure com és la meva reacció automàtica davant d’una determinada situació per a poder-la reajustar i actualitzar (desfer-nos d’aquells automatismes que han caducat).

  • Empatia: reconèixer les emocions, sentiments i pensaments de l’altre. No parlem ni d’entendre-les ni de compartir-les, sinó de donar-los un espai i un reconeixement.

Com diu el Dr. Claudio Naranjo, el mal de la nostra cultura és que mira més cap enfora que cap a dins”.

  • Respecte propi i vers l’altre. Deixar espai a l’altre i a nosaltres mateixos, tant com a les seves idees, pensaments i emocions, amb una mirada respectuosa, de benvinguda i agraïment. Això no vol dir compartir o estar d’acord amb tot, però sí ser generosos en rebre-ho.
  • Humilitat: saber ser senzill, saber-nos situar al lloc que ens pertoca respecte l’altre, i també reconèixer-nos en disposició tant de donar com de rebre. És una tasca difícil, ja que podem caure en la falsa humilitat, la qual es guia més per la recompensa en ser vistos que no pas pel vertader coneixement de qui sóc jo i quin espai ocupo en aquest moment (l’essència vers l’aparença).
  • Comunicació assertiva: saber expressar el que pensem, sentim o necessitem fent-ho de manera respectuosa, sense trepitjar a l’altre, sense agredir-lo i amb claredat. Ser clars en el nostre discurs ajuda a que l’altre s’orienti.
  • Confiança: saber que podem comptar amb l’altre, i que aquest ens vol bé. De la mateixa manera, oferir l’actitud per a que aflori aquests sentiment també a l’altra persona.


 

  •  Recomanacions respecte habilitats psicoafectives de la OMS
  • Camino de sanación emocional, Ricard Montseny.

 

 

4 ingredients per a unes relacions humanes saludables

5453213786_75a8cb8634_oEl filòsof Karl von Humboldt diu: “en el fons són les relacions amb les persones el que dóna valor a la vida”.

Les relacions humanes donen sentit i propòsits a la vida, i és que, no oblidem, que som per definició éssers socials. En elles hi busquem escalfor, establir vincles, i hi podem satisfer les necessitats d’individuació i de pertinença al mateix temps. Els miralls que ens proporcionen els altres ens ajuden a formar-nos l’autoconcepte i a avançar en l’autoconeixement, és en les relacions on ens descobrim, també, quins rols i quines posicions adoptem a la vida.

El savi hindú Swami Prajnanpad diu que per tal que una relació de parella visqui en harmonia i serenor ha de complir 5 requisits. Un d’ells, perfectament extrapolable a qualsevol relació interpersonal, és que la relació sigui fàcil, nutritiva per ambdues persones, que flueixi amb naturalitat i sense gaire esforç ni desgast d’energia.

 El respecte és un element clau per a obtenir relacions saludables, ja sigui el respecte propi com el respecte vers l’altre. És interessant posar especial atenció en els conflictes o desacords, ja que, deixant-nos endur per una mala gestió de les nostres emocions, és quan ens pot resultar més fàcil desatendre aquesta qualitat fonamental.

Com també diu en Joan Garriga en el seu llibre El buen amor en la pareja, en una relació de parella, és important que hi hagi un equilibri entre el donar i el prendre (parla de prendre per a emfatitzar que és un verb que evoca acció, en canvi rebre evoca passivitat). M’atreveixo també a posar-ho en el pla de les relacions humanes, donat que quan aquest equilibri desapareix, una de les persones queda en una posició de deute i l’altre en una situació de creditor, i ambdues posicions es poden viure amb incomoditat i fomenten que la relació es desequilibri i, per tant, que afecti a la confiança mútua.

 Finalment, com acabem de dir, una relació serà sana quan tingui un clima de confiança, és a dir, on cada integrant tingui la certesa de que l’altre li vol bé i no pretén fer-li mal. Això ens convida a que la vivència sigui de plaer, de benestar i, tornant al principi, ens permeti deixar-nos fluir i alimentar-nos d’aquesta.

 

BIBLIOGRAFIA:

  • El buen amor en la pareja, Joan Garriga
  • Revista60ymás
  • Las cuatro emociones básicas, Marcelo Antoni i Jorge Zentner