• Mare, hi cap tot a la imaginació?
• Sí, fill.
• Doncs no. La realitat no hi cap a la imaginació.  (P. 8 anys)

Podríem entrar en el debat de si la realitat existeix o no, però no és la meva intenció endinsar-me en aquesta complexa gesta. El que sí que vull remarcar és que la realitat és d’una manera determinada i les persones la percebem a través dels nostres sentits. I és aquí on comença a modular-se “la realitat”. És aquí on vivim una experiència i on ens fem una representació d’allò que hem observat de la realitat. De fet, Paul Vatzlawik diu que la realitat comença allà on acaba la teva capacitat de comprensió.

Posem un exemple: estem al menjador de casa i sentim a la nostra parella parlar per telèfon. Això és un fet. Escoltem el seu to de veu, el volum, la prosòdia, els silencis… Depenent de la nostra atenció ho percebrem d’una manera o d’una altra, potser ens acostem per a entendre el que diu, o potser es queda en un so de fons del qual n’entenc només algunes paraules. És després quan hi acabem d’afegir la collita pròpia i ho interpretem. Seguint amb l’exemple, puc pensar “ja està bé, tot el dia amb el telèfon, ja no em fa gens de cas, això vol dir que ja no li importo tant o que s’està desenamorant de mi, o que m’està fent el salt amb una altra…” . Com deia Epictet “Allò que ens inquieta no són les coses, sinó les opinions que tenim sobre les coses”. És aquí on generem, sovint de manera inconscient, el patiment davant de certes circumstàncies. Segons el mapa que em faci de la realitat que estic vivint, segons el relat que m’expliqui de com “són” les coses, això afectarà directament a com jo ho visqui. I a més a més, em creuré i confondré el meu mapa amb la realitat. Si em dic a mi mateixa que “aquesta situació és una tortura i que no s’acabarà mai” ho viuré d’una manera; i si em dic “si tinc paciència podré anar afrontant dia a dia la situació” ho viuré d’una altra manera totalment diferent. No estic negant el dret al cabreig, o al passotisme, o al catastrofisme. És més, probablement hi anirem passant en algun moment o altre al llarg d’aquesta situació de confinament. El que vull dir és que de vegades portem posades unes ulleres que ens fan veure i creure que la realitat és així. Si duc les ulleres del pessimisme ho veuré tot molt cru i difícil, i em creuré que la realitat és aquesta i que no hi ha més opcions que les que veig ara. La qüestió és saber-nos adonar que portem unes ulleres que ens fan veure les coses d’una manera determinada, emfatitzant una sèrie d’aspectes i desenfocant-ne uns altres. Tal com una lent d’una càmera fotogràfica.

Així que et proposo que quan tinguis un moment difícil t’asseguis un moment i et preguntis quines ulleres portes posades avui que et fan viure la situació de manera difícil. I que prenguis consciència que dus ulleres.

Et pot ajudar observar si estàs: Pressuposant, Interpretant, Imaginant, Suposant, Anticipant…

Pren consciència de que estàs modelant la realitat, que li estàs afegint o traient o canviant trets a la realitat, depenent del que et convingui.