Ja fa uns quants dies des que, de cop i volta, va canviar la nostra quotidianitat. Hi ha coses que seguim fent, i d’altres que no, o de diferent manera. El més obvi és que ja no podem estar més estona pel carrer que la que ens requereix anar a comprar, a treballar o a l’hospital, en cas necessari. I per tant, ens hem quedat sense poder fer moltes coses que formaven part del nostre dia a dia, i som conscients que no tenim accés a coses que abans teníem a l’abast.

Doncs bé, totes aquestes petites pèrdues ens poden dur a un procés de dol (o de micro dol). No només travessem el dol davant la mort d’un ésser estimat, sinó que també pot estar relacionat amb la pèrdua d’alguna cosa o situació, com per exemple el fet de no poder sortir al carrer al nostre aire, no poder quedar amb les nostres amistats o familiars, no poder abraçar-nos amb algú a qui estimem, no poder anar a menjar a un restaurant, anar a veure el mar, marxar de vacances… Pensem també amb els petits/es de casa; pot causar un gran trasbals el fet de no veure durant tants dies als seus amics de l’escola, o deixar de tenir les seves rutines que els donaven seguretat. Malgrat que des de la mirada adulta ens sembli una “petitesa”, per a ells pot resultar un cop ben fort i desencadenar-los-hi una sensació de pèrdua ben gran.

És important ser conscients de les següents característiques del DOL:

• És un procés, per tant requereix un temps, no és immediat.
• No és lineal, va tenint variacions (pujades i baixades).
• Es pot passar més d’una vegada per una mateixa etapa, o no passar-ne per alguna d’elles.
• És comú entre totes les persones, ja que la seva funció és readaptar-nos a la nova situació o realitat; si no ho fem, ens quedem ancorats en el passat.
• És un procés únic: cada persona el viu d’una manera diferent. Hi pot haver variacions substancials d’una persona a una altra, i un no és millor que l’altre. La qüestió és que cada persona trobi la seva manera de gestionar-lo i de viure’l.
• La persona que el travessa hi té un paper actiu, és a dir, que hi ha de posar de la seva part per a anar-lo teixint. La frase de “el temps ho cura tot” no ens serveix, cal implicar-se per a elaborar el dol.

Seguint les ETAPES DEL DOL que va postular la psiquiatra suïssa Elisabeth Kübler Ros podem veure alguns dels pensaments i emocions en que ens podem trobar immersos aquests dies de confinament i davant de la pandèmia del CORONAVIRUS:

• Negació: “Això aquí no passarà”, “Ni jo ni la meva família ens contagiarem”, “Tot això que expliquen és mentida”, “No és tan important dur mascareta, són uns exagerats”…
• Ira: frustració i impotència. “Els caps de Govern de tots els països són uns inútils”, “Quina merda no poder sortir de casa”, …
• Negociació: apareix l’esperança de que no canviï res. “Jo seguiré treballant i faré vida normal”, “Quan tot això passi, tot tornarà a ser com abans”…
• Depressió o tristesa: es comença a assumir la pèrdua i apareix tristesa, falta de motivació, desgana… Cal acceptar aquests moments de tristesa, ja que és sana (ens indica que hem deixat de tenir quelcom que abans teníem). “Ja no podem sortir al carrer”, “Quines ganes tinc d’abraçar als meus pares”, “Com m’agradaria poder anar a córrer ”, “Trobo a faltar als companys de l’Institut”…
• Acceptació: comprensió de la situació i de que és la que és. Arriba un estat de calma. “Escullo quedar-me a casa per benefici propi i pel bé comú”, “Escullo que cada dia compti cercant el meu benestar”, “Aprofitaré aquests dies per a parlar amb els amics per videotrucada”…

 

És interessant no allargar ni accelerar el procés de dol, sinó anar travessant les diverses etapes i saber que arribarà el dia que haurem acceptat aquesta situació en que ens trobem, i fins i tot, que podrem endur-nos-en APRENENTATGES. Podem viure-ho com un repte que ens ha dut la Vida per a mirar-nos-la des de noves perspectives i amb noves actituds, per a donar el millor de nosaltres davant d’aquesta complicada situació, com per exemple, exercitant la paciència, explorant diverses maneres de cuidar-nos, estant més en el present i no anticipar, aprendre a estar amb nosaltres mateixos, a escoltar el silenci, dedicar estones a meditar, expandir la nostra creativitat, valorar el que tenim, agrair el que hem aconseguit o ens ha estat donat, etc.

Tenim la oportunitat de ser resilients, és a dir, d’enfortir-nos com a persones gràcies a haver travessat l’adversitat. Sense aquesta situació, no seríem el que ara som ni hauríem viscut el que hem viscut fins ara.

Estem davant d’una situació única i excepcional. Una situació diferent al que estem acostumats, que ens obliga a viure-la de manera individual (o amb grups reduïts de persones) sabent que és compartida per tothom (o per la gran majoria). Es posa de manifest la polaritat individu – societat; el que cadascú pot aportar pel bé comú és quedar-se a casa (o anar a treballar en el cas de les professions imprescindibles en aquest moment), en detriment de la rutina i el plaer de la quotidianitat individual de cadascú. Podem afrontar aquesta situació enfadant-nos i queixant-nos de tot el que no podem fer, lamentant-nos del que haguéssim pogut fer per les vacances de setmana santa i no farem… però més enllà d’aquests sentiments, no canvia res. La VIDA ens torna a ensenyar que està per sobre de tots nosaltres, i aquest cop ens ha tocat viure aquest episodi. Els laments i les queixes no ens tornaran la normalitat, el que sí que està a les nostres mans és decidir com viure aquests dies d’obligat confinament.

Aquí et dono algunes idees per a cuidar-te en aquests dies, per a viure confinats amb confiança:

BENESTAR FÍSIC:

• Menjar de manera més sana que de costum, això t’ajudarà a mantenir un major equilibri cos-ment-emoció. Fes una ullada a aquest post de les nutricionistes de Think’eat.
• Fer exercici físic a casa, ja sigui amb taules d’exercicis, com ballant amb el “just dance”, posant música i ballant al menjador de casa, pujant les escales quan vagis i tornis de comprar, etc.
• Dormir tot el que necessitis. Aprofita que ara t’ho pots permetre i descansa. És important mantenir una bona higiene del son. Per a més informació mira aquest enllaç.
• Jugar tant com vulguis. Si tens infants a casa, aprofita per a jugar amb ells tant com vulguis (o puguis), combinant jocs físics (on podràs descarregar adrenalina) i jocs més tranquils (jocs de taula, Lego, construccions, etc.). Ara tenim la oportunitat de passar moltes estones amb els nostres fills i filles. Gaudeix-les!
• Vestir-se cada dia. Quedar-se tot el dia en pijama ha de ser una excepció, no la regla d’aquests dies. D’aquesta manera et diràs a tu mateix@ que comença un nou dia, que serà diferent a l’anterior, i que s’obren noves possibilitats, idees, mirades, aprenentatges… Inclús maquillar-te per anar a comprar et pot servir per a sentir que et cuides, encara que només sigui per anar a fer la compra. No necessites més motius per a cuidar-te que voler sentir-te bé amb tu mateix@.
• Higiene íntima diària. Dedicar un moment cada dia a la dutxa et permetrà tenir un moment de contacte amb tu mateix@, de notar la teva pell i cada part del teu cos. Pots aprofitar que tens més temps disponible per a posar-te totes les cremes, olis, mascaretes i fer exfoliacions o altres productes que normalment queden arraconats a l’armari del lavabo.
• Alentir el ritme. Prova durant una estona a fer allò que estiguis fent baixant el ritme de les teves accions, com si anessis a càmera lenta. Aconseguiràs que el ritme intern afluixi. Has estès mai la roba en mitja hora? Acceptes el repte?
• Massatges. Aprofita per a fer, fer-te o que et facin massatges amb els de casa. És una manera de tenir el contacte de pell amb pell tan reparador, i pel que sovint no disposem de gaire temps.

BENESTAR EMOCIONAL:

• Un moment per a aturar-se. En podem dir meditació o tan sols “parar”, la qüestió és buscar un lloc de casa on seure, tancar els ulls, i posar tota la nostra atenció en la respiració. Inspirar… Expirar… Inspirar… Expirar… I quan vingui algun pensament, l’escoltem, i després deixem que se’n vagi tal i com ha arribat. I tornem a centrar-nos en la nostra respiració. No es tracta de lluitar contra els pensaments que ens vénen a visitar, sinó escoltar-los i tornar a centrar-nos amb la respiració. Aquesta és la nostra tasca.
• Posar-se meditacions guiades. A Internet n’hi ha una bona pila que et poden acompanyar en els moments de parar. Aquí en tens un exemple del Dr. Claudio Naranjo.
• Fer un diari de confinament.Podem dedicar 5 minuts al dia a escriure com hem viscut el dia d’avui, com ens hem sentit, quines actituds hem tingut, quins pensaments ens han acompanyat… És una bona manera per a aclarir com ha sigut l’experiència del dia, i per a buidar sobre un paper aspectes que se’ns facin feixucs, o bé, adonar-nos-en que no ha sigut tan difícil com ens havíem imaginat.
• Estimular la creativitat. Treu la teva part d’artista, cantant, ballant, inventant-te cançons, dibuixant, escrivint històries. Pots pintar la música que sents, pots pintar el teu estat emocional (plasmar en un paper el teu estat interior del moment)… Busca receptes i cuina, sol@ o amb companyia, i assaboreix el plat que t’has fet amb dedicació.
• Gestionar la por i la incertesa. Sí, són dies d’incertesa, ja que no sabem com ni quan acabarà aquesta situació. L’interessant és discernir entre l’emoció i tot allò que nosaltres li afegim. Podem tenir por a contagiar-nos, a que algun familiar es contagiï, a no saber què passarà, a que quan surti de casa després de tots aquests dies se’m faci una muntanya, a que perdi la meva feina, i un llarg etcètera. Però, de què ens avisa aquesta por? Quin és el perill real del qual ens parla? El tens en ment? D’acord. Què pots fer davant d’aquest perill real? Si ja estàs fent tot el que està a les teves mans només cal que segueixis avançant amb la vida i esperar a veure què et portarà. Podrem saber-ho quan passi, fins aleshores, res de res. No estàs fent tot el possible? Doncs posa’t mans a l’obra! Fer-ho et pot donar tranquil·litat. Tot el que afegim a sobre d’aquesta informació, és patiment, i aquest és fruit de les nostres accions. Pensar més del compte en allò que temem o preocupar-nos (ocupar-nos abans de que passi quelcom), no farà que avancem ni modificarà res més que el nostre benestar. Així que quan et trobis fent alguna d’aquestes coses, aixeca’t i fes alguna de totes les altres propostes que tens en aquest blog. Cal que assumim el que ens concerneix a nosaltres i on hi tenim marge de maniobra, i el que no. Pretendre anar més enllà del que et pertoca et pot dur molts mals de cap i un difícil confinament.
• Gestionar la ràbia i la frustració. Ens frustrem quan les expectatives que ens havíem fet d’una situació no coincideixen amb la realitat. Dubto que ningú hagués planificat estar-se una bona temporada confinat a casa sense sortir, així que és una emoció bastant comú a tots nosaltres. La molèstia, la ràbia, inclús l’odi que et pot despertar té a veure amb aquest canvi, i en no poder fer el que voldries. És important donar-li espai a aquesta emoció, ja que té una raó per existir. Com hem dit a l’inici d’aquest blog, cal evitar recrear-nos-hi, ja que enfadant-nos cada vegada més no aconseguirem res. Per a descarregar la ràbia pots fer alguna/es d’aquestes opcions: donar cops als coixins del sofà (sempre mirant de no fer-te mal), petar bombolles dels embalatges, fer llistes de paraulotes, cridar ben fort pel balcó (o amb un coixí a la boca per a amortitzar el so), guixar amb un minut el màxim d’espai d’un full en blanc, fer un llistat de queixes i després trencar-lo, etc. I quan t’hagis descarregat, passa pàgina, i a una altra cosa.
• Fer la llista d’aprenentatges. Doncs sí, aquesta nova situació ens ofereix viure coses noves. És una oportunitat per a veure’ns afrontar una situació difícil traient atributs que desconeixíem o teníem oblidats, per a veure’ns fent coses que de costum no fem, reflexionant sobre la vida que dúiem i què en volem canviar o incorporar a partir d’ara…

BENESTAR MENTAL:

• Incorporar moments de silenci cada dia. Estiguis confinat/da en solitari o amb algú més, troba moments per a estar en silenci, per a escoltar el silenci i gaudir-ne. Buscar el silenci exterior et permetrà acostar-te al silenci interior. El que els italians en diuen il dolce far niente, alliberant-te de les responsabilitats, les exigències, els deures, els pensaments, els neguits, etc. Encarrega’t d’existir i prou per un moment.
• Mantenir l’ordre i la neteja de la casa. Pots fer-te un horari amb les tasques que vulguis anar fent per a planificar la setmana. Això et pot donar sensació d’ordre i mantenir certa rutina (neteja de casa, fer la compra, endreçar…).
• Que no et falti lectura! La lectura ens estimula cognitivament, ens omple la fantasia i ens permet exercitar l’empatia. És una molt bona manera de distreure’ns sense pantalles. I si deixes que voli la imaginació…. Pots arribar fins on tu vulguis!
• Pantalles amb moderació. La distracció és imprescindible aquests dies, però no deixis abduir-te per les pantalles. Hi ha altres maneres de distreure’t que mirant sèries, pel·lícules o vídeos interessants. Si a més telletreballes davant d’una pantalla, recorda’t d’anar fent pauses per a descansar la vista.
• Selecciona la informació. La part negativa de la interconnexió que tenim a nivell mundial és que tenim molts canals d’informació. Sigues intel·ligent a l’hora d’escollir què llegeixes i què no de tot el que reps. Ja saps que hi ha informacions falses que et poden fer molt mal i inflar les teves preocupacions. Si dubtes de la veracitat d’una informació, pregunta i contrasta-la. Si no tens la manera, sigues conscient de que pot no ser certa.
• Compartir la teva opinió sobre la situació amb algú, permetrà que et desfoguis i que reafirmis la teva postura davant la situació. D’altra banda, escoltar la dels altres pot convidar-te a reformular la teva mirada i/o completar-la.
• Escriure missatges de confiança per casa. Utilitza post-it, pintallavis pels miralls… i posa’ls per llocs de casa per on passis sovint. Pot ajudar-te a aixecar l’ànim en moments de decaïment o negativisme. Han sortit molts dibuixos d’arcs de sant Martí fets per nens i nenes amb el lema “tot anirà bé”. Pot ser una bona proposta per a enganxar a la nevera de casa!
• Convidar a somniar. Abans d’anar a dormir pensa en què vols somniar, escriu-ho en un paper i… a dormir. És una bona manera de demanar o estimular els somnis, d’anar-te’n a dormir amb una intenció, amb una actitud.

Calaix de sastre:

• Aprofita per a fer totes aquelles coses a les que normalment no tens temps per a dedicar-t’hi: fer els àlbums de les vacances, endreçar i eliminar les fotos acumulades al mòbil, cosir els forats dels pantalons dels teus fills, endreçar l’armari de roba, fer la vora a les cortines, netejar la cuina a fons, preparar el regal de la teva cosina, etc.

Per últim, et proposo que incloguis cada dia l’estona del plaer. Es tracta de trobar un moment cada dia, duri l’estona que tu decideixis, per a dedicar-lo a fer quelcom que t’agradi, que et doni plaer. Pot ser sortir al balcó durant 5 minuts a prendre el sol i la fresca amb els ulls tancats, pot ser fer-te una banyera amb música de fons, menjar un tros de xocolata (assaborint-la, no tota de cop)… Potser és alguna cosa que ja fas cada dia, però com canvia si la fas posant-hi consciència plena, i sent conscient que el màxim objectiu és connectar-te al plaer.

No fem el compte enrere dels dies de confinament (ja que tampoc sabem la data de finalització), i FEM QUE CADA DIA COMPTI.

 

Es diu que les persones tòxiques van de víctimes, es queixen constantment, són egocèntriques, critiquen, no tenen empatia,  manipulen, són envejoses, pessimistes… Primera pregunta. Alguna vegada t’has trobat fent alguna d’aquestes coses?

També es contempla que “les persones tòxiques són nocives pel benestar mental de qualsevol persona”, “i que són tòxiques sempre”. L’etiqueta de persona tòxica, per tant, es refereix a que una persona ens pot fer emmalaltir (ella a nosaltres). Si és així… de quina manera?

L’únic espai on es poden trobar dues persones és en el contacte, per tant, és la relació amb aquesta persona (suposadament “tòxica”) la que ens fa mal, i no la persona en sí. No és el fet que existeixi el que ens fa mal, sinó el que en rebem d’estar en contacte i interactuant amb ella.

Quan designem a algú com a persona tòxica tirem les culpes a fora. Posant l’etiqueta diem que és l’altre que no “és bona companyia” i nosaltres ens deslliurem de qualsevol tipus de responsabilitat. Però si, com hem dit abans, som conscients que no és la persona sinó la relació que tenim amb ella el que ens fa mal, podrem veure que som totes dues persones les responsables de la dinàmica que hem creat entre nosaltres: es tracta d’una co-responsabilitat o responsabilitat compartida. Com bé diu la dita “Dos no es barallen si un no vol.”

Continuem. Què en sabem de la situació d’aquestes persones? Posem pel cas que tens una companya de feina que és una “persona tòxica”. Canviaria la teva mirada si saps que aquella persona està sent maltractada psicològicament per la seva parella des de fa dos anys? Canviaria alguna cosa si sabessis que no para de queixar-se del seu cap perquè és allà on troba la força i on es permet enfrontar-se a algú que no sigui la pròpia parella? Seguiries pensant que la persona és tòxica si esbrinessis que aquella persona està passant una depressió que amaga al seu entorn ja que socialment no està ben vista?

Jutgem en funció de la informació que tenim, i amb això ja podem ser molt nocius per a l’altre i fer amb ell/a el que critiquem que fa amb nosaltres. Si som conscients que només tenim una part d’aquesta informació ens pot permetre adoptar una actitud més cautelosa i respectuosa amb la persona que tenim davant. Podem preguntar i decidir com, quan o de quina manera relacionar-nos-hi segons el que estiguem disposats a donar i rebre amb aquella relació.

Per tant, és cert que hi ha relacions que en un moment determinat de la nostra vida ens poden resultar nocives o que no ens convinguin. Per exemple, una persona que s’ha passat la vida intentant ser contundent perquè mai ningú la prenia seriosament, quan per fi ho aconsegueix i s’ho permet pot ser “tòxic” o indigest per a algú que espera sentir-se cuidat en un moment fràgil de la seva vida. Així que sí, tots podem ser tòxics (o mala companyia, o indigestos…) per a algú en un determinat moment de la vida. Si parlem de persones tòxiques, no les mirem com si fossin els altres… Tu i jo també ho podem ser, circumstancialment…

I és molt important estar atents a si alguna relació no ens està fent bé en aquest moment de la nostra vida, per a decidir si ens n’allunyem o no. Haurem arribat a aquest punt perquè tant l’altra persona com nosaltres ens haurem relacionat de la manera que haurem pogut, o sabut, o permès. Fer l’exercici de veure què hem aportat nosaltres a la relació perquè es converteixi en nociva (ja que l’hem anat teixint entre ambdues parts) i què ens ha portat a fer-ho d’aquesta manera ens pot donar un aprenentatge de gran valor. Buscar culpables ens obre les portes a la rancúnia, buscar comprensió ens pot obrir les portes a la serenor interna.

 

L’autoestima és un terme que actualment està en boca de tothom, i la podem definir com al conjunt de creences, percepcions, avaluacions, sentiments i pensaments que tenim sobre nosaltres mateixos, és a dir, la opinió que tenim sobre nosaltres basant-nos en les experiències que hem tingut sent qui som a la nostra vida. Però si mirem la paraula auto-estima veurem que realment parla d’ESTIMAR, de l’amor vers un@ mateix@, de l’AMOR PROPI.

Des de ben petits ens han ensenyat a respectar als companys de classe, als cosins, als amics… També ens han ensenyat a respectar als adults, als animals i les plantes, les normes… Però, i a nosaltres mateixos? En quin moment parlem sobre com cuidar-nos? Quant temps ens dediquem al dia a dia? Paral·lelament, en la societat occidental actual es parla de l’amor maternal, de l’amor paterno-filial, de l’amor fraternal, de l’amor conjugal, de l’amor admiratiu, de l’amor eròtic, de l’amor compassiu i sí, també de l’amor propi. La diferència d’aquest últim és que qui estima i qui és estimat són la mateixa persona. Què passa quan qui dóna i qui rep és un@ mateix@? Quines creences individuals i col·lectives en tenim al respecte? Per un costat se’ns diu que mirem per nosaltres, i per l’altre, se’ns obliga (implícitament) a ser generosos (ja que està socialment premiat i dóna una bona imatge davant dels altres, i per tant, acabem obtenint beneficis individuals). Però hi ha un espai per a desenvolupar tots aquests amors de manera espontània i vertadera?

L’amor no es pot imposar, però sí que podem cultivar-lo. I per a fer-ho, tal com fan els pagesos amb la terra, cal, sobretot, temps i dedicació.

Aquí van algunes claus per a aprehendre a estimar-te:

1.Pren consciència de com et parles. “sóc molt despistada!”, “mai faig res bé”, “no m’estranya que ningú confiï amb mi” o “sóc el millor!”, “jo puc amb tot”, “sempre aconsegueixo el que vull”, “a mi no hi ha qui em pari”, etc. Tots tenim un diàleg intern on ens expliquem la nostra pròpia vida, i aquesta explicació pot ser encertada o no. Tant un excés com un dèficit de valor ens pot perjudicar, ja que ens allunya de la realitat. Òbviament la vàlua que li donem a les coses és subjectiva per definició, però prova de ser el més objectiu/va possible, ajusta’t al màxim a la realitat que veus. Permet-te veure el que ets i no el que hauries de ser. El respecte comença per un@ mateix@.

 

2. Afluixa les exigències que et poses. Per a poder-te estimar i demostrar-t’ho cal que afluixis (no dic extingeixis, perquè tenen la seva funció) les exigències que et poses, els “hauria de ser” així. Atura’t un moment i observa què estàs perseguint o t’estàs exigint? Si trobes que t’estàs demanant massa, ves per parts i al teu ritme. I d’altra banda pregunta’t: “Què canviarà a la meva vida si aconseguís allò que em proposo amb el temps que em proposo?”. Es pot re formular? Segueix tenint sentit per a tu? En canviaries algun aspecte?

 

3. Investiga sobre tu mateix/a. El que ens impedeix estimar-nos és voler ser el que no som. Tots tenim un rol o personatge que ens esforcem molt a desenvolupar, i és pel camí que ens perdem. Anar sabent més de tu, conèixer les trampes que et poses per a complaure als altres o per a manipular-los, conèixer allò que fas automàticament, les teves preferències i les teves debilitats et permetrà sentir-te més a prop de tu mateix@, contactar amb la teva essència, amb la teva espontaneïtat. El repte, però, és fer-ho sense lluitar, i així anar acceptant una mica més el personatge que has anat construint per ensortir-te’n a la vida. Bert Hellinger diu que “únicament es pot estimar allò imperfecte”.

 

4. Digues “NO”. A algunes persones els resulta realment difícil dir “no” als altres, ja que pot ser que provoqui que s’ofenguin o s’enfadin. I és cert, és una opció, però no la única. És interessant preguntar-te quant estàs disposat a perdre o a renunciar per a evitar que els altres s’enfadin? Dir “NO” a l’altre és dir-te “SÍ” a tu mateix@. I només tu saps el que vols, de manera que depèn de tu si vols complaure a l’altre pagant el preu de la frustració, conformisme i/o enuig, o bé esculls complaure’t a tu i gaudir d’haver-te cuidat posant el teu límit. Com diu Woody Allen, “La clau del fracàs és provar de complaure a tot el món”.

 

5. Tingues en compte la teva opinió. Està bé escoltar la opinió dels altres, però, sobretot, escolta també la teva opinió. I tingues present que s’hi val canviar d’opinió. Però quan la tinguis, fes-la valdre. I comença a fer-ho amb la paraula. Un exemple molt comú és quan diem: “és una tonteria, però em molesta quan no em dius bon dia”. Si internament saps que per a tu no és cap tonteria (i per això li ho estàs fent saber a l’altra persona), comença no anomenant-la així, ja que la falta de respecte la comences tenint tu el primer@.

 

6. Dedica un temps a fer allò que t’agrada. És important tenir un espai on estiguis en contacte amb el plaer, amb el gaudir, ja que et permetrà carregar les piles per a afrontar els altres àmbits de la teva vida. És l’aliment que et nodreix i et permetrà viure.

 

7. Si no saps, pregunta. És una capacitat que anem perdent amb els anys, pensant que preguntant podem semblar estúpids, “cotilles”, insegurs, etc. I el que acostumem a fer amb el buit d’informació és omplir-lo amb suposicions. Per exemple, veig que el meu company de feina fa mala cara i em dic que segur que està enfadat perquè he fet alguna cosa que no li ha agradat, quan en realitat, potser ha tingut una mala nit d’insomni i prou. Preguntant podem evitar moltes preocupacions i mals entesos innecessaris.

 

8. Troba espais de silenci. Vivim en una voràgine de fer moltes coses i de dir-ne moltes altres. Tenir espais de silenci interior ens permet desprendre’ns dels pensaments, de les exigències, de les baralles, de les coses que ens pesen del passat, el present i el futur, dels deures i les responsabilitats… Meditar o estar en silenci ens permet contactar amb el “NO HE DE FER RES”, amb l’absència d’objectius. Em permeto entrar en un moment on “Tan sols existeixo; ni jo ni ningú espera res de mi en aquest moment”. Gaudir de moments així ens permet contactar amb un estat de pau molt reconfortant.

 

Els canvis no els aconseguirem renyant-nos o enfadant-nos perquè el que veiem no ens agrada, sinó fent coses diferents, posant-nos mans a l’obra, canviant l’actitud i la mirada, i fent accions concretes. Al cap i a la fi, la única persona que estarà amb tu tota la vida ets tu mateix@. Val la pena cuidar-te, no trobes?

 

 

El control nos engancha. El control es como una droga: nos produce bienestar, nos engrandece y queremos más. Y más. Y siempre más.

Queremos controlar nuestras emociones, queremos controlar las situaciones con los demás, queremos controlar lo que les pase a nuestros seres queridos, queremos controlar nuestras vidas…

“Cuando estoy en la montaña con mi familia me paso todo el rato controlando a mi hijo pequeño para que no se caiga”, o “me hago listas de todas las cosas que tengo que hacer durante el día de hoy para no olvidarme de nada y controlarlo todo”, “si tengo al día todo este trabajo seguro que todo saldrá bien, porqué estará bajo control”…

La creencia que lo sustenta es que “haciendo o diciendo determinadas cosas tendré la certeza de que algo pasará exactamente tal y como yo quiero”, y, eso, me brinda una sensación muy placentera, puesto que eleva mis cualidades a algo por encima de lo humano, tengo la sensación de que puedo elegir o decidir lo que acontezca en mi vida. Entramos en una zona de dominio, de mando, y de preponderancia, de creernos estar por encima de las leyes y de la realidad de la vida. El control hincha a nuestro ego, dándole más poder del que realmente tiene. Y eso deviene un problema puesto que no cuadra con mis cualidades reales, y por lo tanto, interfiere en la aceptación de mi condición humana. Tomar conciencia de esa postura me permitirá aceptar lo que vaya sucediendo en mi vida, sin pretender luchar, ni engancharme, ni sobreponerme a ella. Puedo hacerme responsable de aquello que decido, pero siempre en base a lo que HAY en ese momento, y no a lo que a mí me gustaría que hubiese o que no hubiese. Y, una vez tomada la decisión, me toca esperar que la vida mueva su ficha, y que pasen cosas…

Así que el control del que nos apoderamos es mentira, es ficción. Tan solo es una sensación, no una realidad. ¿Realmente crees que puedes controlar algo? ¿Puedes asegurar que acontezca algo concreto en tu vida tal y como tú lo esperas? ¿Al 100% de seguridad?

La respuesta siempre es NO.

Darte cuenta de cuanta energía inviertes en pretender controlar puede ser un buen ejercicio.  ¿Cuál es el precio que estás pagando para controlarlo todo?

Ser consciente de que el control real no existe puede sacarte un peso de encima, e invitarte a aflojar tanta dedicación y energía (mal) invertida en ello.

La sociedad occidental constantemente nos refuerza esa falsa creencia de que podemos controlar; “si te compras ese coche, serás feliz (para siempre)”, “si apuntas a tus hijos a esa escuela de inglés, aprenderán a hablarlo en 10 días”, “si estudias esa carrera encontrarás trabajo seguro”, etc.

Por otro lado, el control hace que nos centremos sólo en el objetivo, en el resultado esperado, y, por lo tanto, nos formamos unas expectativas determinadas. Creamos planes de cómo deben acontecer las cosas, dejando de mirar lo que realmente está ocurriendo.

Pero no acaba aquí la historia, ¡el precio todavía es más alto! Si lo que nos habíamos planeado no surge de tal manera muy probablemente vamos a buscar culpables, ya seamos nosotros mismos como terceras personas. Por lo tanto, nos aleja de una cualidad adulta como es la RESPONSABILIDAD. Para cultivarla hay que saber en qué consiste el juego, y la realidad es que no existe el control.

Sí que puedo invertir energía en decidir ir hacia una dirección concreta, pero nunca sabré lo que pasará… Justamente, ¡esa es la aventura de la vida!

Imagina que vas por la calle y te chocas con alguien sin querer. ¿Cómo vas a reaccionar? ¿Y si ves a lo lejos a alguien conocido con quien no quieres hablar? ¿Y si llegas tarde al trabajo?

Cada persona tiende a reaccionar de una misma forma ante situaciones iguales o similares. De algún modo, se trata de una forma de ahorrar energía: en vez de analizar la situación ante la cual nos encontramos y buscar la respuesta más adecuada para ésta, usamos respuestas ya conocidas que hemos usado ante situaciones parecidas a ésta. El carácter, pues, es una tendencia de reacción. Para poner un símil, podríamos decir que es como los raíles que dejamos marcados en la nieve cuando esquiamos. Si volvemos a pasar por el mismo sitio, nos resultará más fácil y cómodo recorrer el camino marcado (y ya recorrido) que no esquiar por la nieve virgen (que desconocemos).

De este modo, el carácter es la forma de reaccionar ya conocida, la que nos ha funcionado hasta el momento, de la cual tenemos muchas experiencias acumuladas. Es lo que nos permite prever cómo reaccionaríamos ante las situaciones propuestas al inicio de este post. Por ejemplo, cuando llego tarde al trabajo me siento culpable y estoy todo el día con la sensación de que todo el mundo me mira con enfado. O, si me choco con alguien, me sale el orgullo y le digo en tono despectivo que qué hace que no mira por donde va (sin reconocer que yo hacía lo mismo)…

Hay personas que siempre están pendientes de cómo les van a valorar los demás; otras, que se refugian en la duda para no arriesgarse; otras personas se centran en complacer a los demás (olvidándose de sí mismas); otras, evitan el contacto con los demás para no sufrir,  y un largo etcétera. Cada carácter tiene sus ventajas y desventajas, pero ninguno es mejor que otro.

El carácter, pues, influye directamente en nuestra forma de tomar decisiones, en la mirada que tenemos hacia la vida y hacia nosotros mismos, en nuestras relaciones interpersonales, en nuestra motivación, etc. Por ejemplo, si me gusta jugar con el peligro, tomaré mis decisiones en base a ello. O si creo que debe de ser el otro quine se dé cuenta de lo que me sucede, eso va a afectar en cómo me relaciono con los demás.

Por otra parte, podemos distinguir los caracteres según cuál es su motor en la vida, o dicho de otra forma, en qué ponen más atención en su día a día: en sus pensamientos, en sus emociones o en su instinto? Hay personas que escuchan mucho lo que piensan, su parte mental; otras que constantemente están en contacto con lo que sienten, son emocionales; y finalmente, las que se dejan guiar por su parte más instintiva.

Cabe señalar, que el carácter es una guía, una estructura que nos permite orientarnos y, como decíamos antes, nos permite economizar el tiempo y nuestra energía. El problema aparece cuando nos damos cuenta de que estamos limitados, cuando estamos tan acostumbrados a esa forma de actuar que ya no probamos otras nuevas, o las que tenemos empiezan a ser un problema para nosotros. Algunos rasgos del carácter, con el tiempo, caducan: aquello que antes nos servía, ahora ya no.

De este modo, el primer paso es tomar conciencia de qué es lo que está obsoleto en nosotros, cuáles son las partes de nuestro carácter que nos están obstaculizando el camino. Una vez detectadas podemos empezar a probar nuevas formas de relacionarnos con los demás. La observación y el autoconocimiento son el inicio para el posterior cambio, con el objetivo de tener más libertad de movimiento e ir buscando la respuesta adecuada a cada situación concreta. Como dice Paco Peñarrubia: “el organismo necesita de todas sus posibilidades para responder a un ambiente en permanente cambio”.

 

Malgrat l’egocentrisme que ens caracteritza a l’espècie humana, que ens fa creure que quan naixem comença tot, en realitat, quan arribem a aquest món ho fem dins d’un marc familiar que ja fa tremps que existia: pares, germans, tiets, avis, cosins… Aquell conjunt de persones i  de relacions ja feia temps que funcionava, i amb la nostra arribada, cal que es reajusti per a incorporar un nou engranatge.

Una vegada a dins, anem creixent al costat dels nostres familiars, i ja des dels primers moments de vida els tenim de referents. Anem aprenent a relacionar-nos observant com ho fan ells entre sí, i poc a poc anem adquirint la nostra pròpia manera de fer-ho amb cadascun d’ells.

Aprenem a desenvolupar-nos d’una manera determinada segons la resposta dels qui tenim al costat i, mica en mica, anem construint el nostre caràcter, el nostre personatge. Hi ha qui es disfressa de bufó, doncs ha après que la vida és un joc, un lloc en què cal gaudir i estar constantment en contacte amb el plaer; hi ha qui juga a ser el salvador dels altres, i sempre ajuda als demés; i també hi ha el “setciències”, qui es fa la víctima, el que mai s’assabenta de res, el “friqui”, el rondinaire, el perfeccionista, el rebel, el passota, el seductor, etc.

Amb els anys anem perfeccionant aquest personatge fins a arribar a un punt en què el brodem. Optem pel nostre personatge ja que gràcies a les qualitats que hem après d’ell ens n’hem sortit a la vida i hem arribat allà on som. Hem après que sent generosos, o educats, o pessimistes, o directes, o porucs o somiadors (…) aconseguim allò que tots busquem: l’AMOR, sentir-nos estimats. Per tant, amb aquest conjunt de màscares hem aconseguit sentir-nos estimats per les persones que més valorem, i per això continuem dia rere dia a seguir-los representant.

D’altra banda cal ser conscients que tenir només un personatge ens limita molt la vida. El fet de tendir a reaccionar sempre d’una mateixa manera en situacions similars fa que apliquem una economia energètica; no ens cal avaluar la situació concreta per a buscar-ne la resposta disponible més adequada al moment i la situació, sinó que optem per una resposta ja coneguda i així podem continuar fent.  Però, com seria poder ser la princesa, el cavaller i el drac en una mateixa vida? I, fins quan duraran els personatges?  Ens duraran tota la vida? I què hi ha darrere d’aquestes màscares?

 

 

 

Las emociones son INFORMACIÓN que nos habla sobre cómo estamos viviendo una determinada situación, por ejemplo: cómo me estoy sintiendo hablando con mi madre, siendo la última de la empresa que elije cuándo hará las vacaciones de verano, o discutiendo por la custodia de mis hijos. Por lo tanto, las emociones siempre aparecen cuando estamos en relación con alguien o con algo. Si hubiera la posibilidad de no estar en ninguna parte (aunque a veces nos gustaría, no existe tal posibilidad) no habría emoción; en cambio, si lo miramos desde el otro lado, como estamos constantemente en contacto con una situación o con otras personas SIEMPRE estamos viviendo una o más emociones. Que estemos en contacto con ella o sepamos de su existencia, eso es otra cosa.

Entonces… ¿Hay informaciones positivas e informaciones negativas? No. ¿Y cómo es que se habla de emociones positivas y emociones negativas? Podemos hablar de que una emoción nos resulte agradable o desagradable en una determinada situación, pero no serán siempre las mismas emociones las que nos resulten agradables o desagradables, dependerá del momento y de la situación en la que nos encontremos. Veamos un ejemplo. Me puede resultar muy agradable sentirme alegre cenando un viernes por la noche con mis amigas; y me puede resultar muy desagradable sentirme alegre porque acabo de saber que estoy embarazada estando en el entierro de un amigo. El hecho de que yo esté alegre o no, sea la situación que sea, no es ni positivo ni negativo. Si jugamos a etiquetar de positivas y negativas las emociones, tenderemos a escuchar más aquello que percibimos como positivo, y dejaremos de lado aquello negativo, convirtiéndose este en un sesgo de primera. En cambio, si percibimos las emociones como información, y que dependiendo de la situación en que aparece me resulta más agradable o menos, me va a resultar más fácil adoptar una mirada más curiosa con todas las emociones, sin resaltar más unas que otras, ya que en definitiva, son informaciones que tengo y que me pueden servir para orientarme en el contexto en el que me encuentro.

Por otro lado, es importante ser consciente de que todos tenemos un historial de relación con cada una de las emociones que se nos presentan. En cada entorno familiar hay una cultura emocional que dicta la mirada hacia cada una de las emociones. Hay casas en que la rabia está prohibida porqué se considera que es peligrosa; en otras casas mostrarse triste es la forma de conseguir que el otro te escuche; en otras el miedo no tiene lugar para los hombres y sí para las mujeres, etc. Esa dinámica de mirar o no hacerlo, y de qué manera miramos va a interferir obviamente en mi relación con las emociones, sobre todo en el permitirme sentirlas o el reconocer que lo estoy haciendo. Por ejemplo, si yo he aprendido que la rabia sólo trae problemas, cuando empiece a sentirme molesta con algo es cuándo aparecerá el “yo no puedo estar enfadada porqué es peligroso”, y si no paro a analizar este sistema de funcionamiento, probablemente gane la creencia (que es muy anterior) y siga haciendo lo que ya sé hacer (no hacer nada con mi enfado). Pero cuando llevamos muchos años haciéndolo puede que empecemos a notar el peso de esa rabia no gestionada, e incluso puede que lo notemos en dolencias corporales, tales como dolores de estómago, contracturas en la espalda, cefaleas, etc. Entonces tendremos que evaluar de nuevo la situación y ver si me sigue sirviendo la forma de encarar el enfado o si ya ha quedado obsoleta.

Entonces, ¿para qué sirven las emociones? Como decíamos antes las emociones nos informan, por lo tanto, nos orientan e invitan a algo. Por ejemplo, cuando estamos alegres sentimos el impulso de compartir nuestra alegría con los demás, de modo que fortalecemos el vínculo y nuestras relaciones personales. Sentimos que hemos ganado algo.

La tristeza nos indica que hemos perdido algo, o que algo que antes existía ya no está. De este modo, sintiéndonos tristes conseguimos aceptar la nueva situación, desprendernos del pasado. Si no nos permitimos la tristeza puede que sigamos mucho tiempo enganchados a esa situación haciendo ver que “no pasa nada”, o tal vez que no nos demos cuenta de cuan importante era para nosotros lo que hemos perdido.

La rabia tiene que ver con algo que percibo como injusto o, simplemente, que no me agrada o no me parece bien. Mostrar mi rabia me permite poner y velar para que mis límites se respeten, y orientar al otro para que sepan dónde están. Cuando me ocupo de ello me estoy ocupando de mí, me estoy cuidando, y en ese sentido, nadie más lo puede hacer por mí.

En el caso del miedo hablamos de algo más instintivo y común con los animales, el miedo nos protege del peligro. Siento miedo cuando percibo que algo o alguien puede representar algo nocivo para mí, y por lo tanto me orienta (a huir de él, a quedarme en el lugar para saber un poco más y luego poder actuar, etc.).

Éstas son las 4 emociones básicas, de las cuales nacen muchísimas más. Hay autores que hablan de otras clasificaciones, pero estos cuatro reinos me permiten trabajar en terapia de una forma relativamente “sencilla”. La culpa, por ejemplo, me invita a revisar mis errores para aprender de ellos; la vergüenza me invita a revisar mis juicios, etc.

Que aparezca una emoción de forma solitaria es poco frecuente. Pongamos un ejemplo: tengo una compañera de trabajo con la que me llevo muy bien y me informa de que le han dado el puesto de trabajo con el que tanto soñaba desde hacía tres años. Por un lado me pongo muy contenta (¡por fin ha conseguido su sueño!); por otro lado me pone triste que se vaya (¿ahora con quién voy a desayunar?); por otro lado siento envidia (qué suerte que ha tenido y yo no); por otro lado me enfada (que no me lo haya dicho antes, ya que lo interpreto que no le importaba tanto como pensaba); por otro lado me da miedo (¿a quién me van a poner de compañera? ¿Voy a llevarme bien con él/ella?), etc. Este hecho muestra que las situaciones en las que nos encontramos normalmente no son simples, sino que intervienen multitud de factores, por eso las vivimos con (a veces) multitud de emociones. Es importante tener un espacio donde poder escuchar y entender qué me está diciendo cada una de mis emociones para poder ver qué estoy necesitando y cómo puedo hacerlo para encontrar la manera de gestionar la situación de forma satisfactoria.

La información está dentro de nosotros, el trabajo está en saber encontrarla, entenderla y utilizarla.

¡Salud y emoción!

La resiliència l’entenc com la capacitat de créixer AMB l’adversitat, és a dir, l’habilitat de treure profit i endur-nos un aprenentatge davant d’una dificultat o obstacle que se’ns presenta a la vida.

A continuació exposo algunes eines que ens poden ajudar a desenvolupar una actitud resilient vers la vida:

1. Parar i respirar.

Parar per a donar-me un moment de no seguir el ritme frenètic que adopto en el dia a dia i donar-me un moment a mi, i a mirar-me; i respirar per a validar tot allò que m’estigui passant, entrant en contacte amb el cos i les emocions. Amb la respiració diem “sí” a allò que ens passa, “és així com ho estic vivint”, i “no hauria de ser de cap altra manera, sinó que tan sols és així. Res més”. Pot ser que quan pari em surti una emoció que no entenc per què surt. No cal que l’entengui, l’important és donar-nos la oportunitat que passi, que emergeixi allò necessitem que emergeixi. Més endavant ja hi posarem paraules.

2. Escriure

És molt interessant tenir un diari personal on poder anar anotant les meves vivències, notes d’autoobservació i introspecció. Per un costat ens permet expressar emocions, i per l’altre, veure quin és el nostre relat de la situació. La manera com jo m’explico la situació que estic vivint afectarà directament a la manera com jo la visqui. Per això és interessant veure amb quines ulleres m’estic mirant aquest moment de la meva vida. Les del pessimisme? Les del “jo puc amb tot”? Les del fracàs? Poder-ho veure amb perspectiva pot ser que em convidi al canvi.

3. Sinceritat

Prendre consciència de quina és la meva situació real actual, fer-me una fotografia i veure amb què compto i amb què no. De vegades ens podem enxampar pensant: “és que si tingués més paciència segur que les coses anirien millor…” Però jugar a aquest joc no ens serveix de res, tret d’entrar en un laberint o boira mental. Cal ser realistes i veure quines capacitats, habilitats i aptituds tinc, i què puc fer amb aquestes. I d’altra banda, veure quines són les meves limitacions, i quines les puc treballar i quines no.

4. Atendre les pròpies necessitats.

Veient de què disposo puc veure quines són les meves mancances i què necessito. Per exemple, si me n’adono que després de la mort del meu marit em sento molt sola, podré veure que necessito companyia. Només d’aquesta manera podré anar a buscar el que em cal per a satisfer la meva necessitat.

5. Posar límits

En el moment que sóc conscient del que necessito i el que vull, em faig responsable de mi mateix i vetllo pel meu benestar o per cobrir les meves necessitats. Això implica posar límits, dir fins on vull donar, què vull donar, amb què vull invertir els meus esforços i en què no, etc. Posar límits ens mostra a nosaltres mateixos que ens respectem, i alhora mostra als altres que volem que ens respectin. Per exemple, si la família de la persona que estic cuidant cada setmana em demana que em quedi una horeta més, pot ser que arribi un dia que me n’adoni que necessito estar més temps amb la meva família. Per tant arriba el moment de dir ”NO, ara no vull” o “ara no puc”. L’altre té tot el dret a respondre com sigui, però jo aquí m’estaré fent càrrec de mi mateix@, m’estaré cuidant i fent-me responsable de mi mateix.

6. Prendre decisions

Molt lligat a l’anterior: quan sé què vull i com ho puc aconseguir, em falta passar a l’acció. Demanar, buscar, treballar, etc.  Veure quina estratègia vull seguir per a aprendre del que estic vivint.

7. Expressió emocional

Donat que parlem de situacions difícils, és interessant posar una especial atenció al camp emocional que se’ns està movent. Per tant, és molt recomanable buscar moments i espais on poder expressar tot allò que estic sentint, ja sigui mitjançant l’escriptura, la música, la pintura, l’escultura, mirar fotografies, etc. Moments on pugui drenar les meves emocions. Puc fer-ho sol/a o acompanyat/da, depenent del grau d’intimitat que necessiti en cada moment.

8. Parlar del dolor i de la tristesa

El dolor i la tristesa són dos ingredients que acostumen a acompanyar-nos en situacions que ens resulten difícils. Si aquests estan presents en el teu moment, és important que en puguis parlar, ja sigui amb persones properes, com amb un professional.

9. Cuidar les relacions personals

Un dels suports més importants que tenim els humans són les relacions afectives. En moments difícils, en què puc sentir que em falten recursos, tenir suports en els quals em pugui recolzar és molt important.

10. Fer activitats que ens contactin amb el plaer

Donat que podem estar a prop del dolor, val la pena que ens apropem al plaer. Busca activitats que et serveixin per destensar-te: ioga, meditació, llegir, ballar, anar al gimnàs, fer activitats artístiques, etc.

 

En los años que llevo dentro del mundo de la psicoterapia he visto un (podríamos llamarle así) dilema latente. ¿En terapia, hablamos de clientes o de pacientes? Hay defensores de ambos lados. Aquí comparto mi postura.

 

En mi caso ha sido un tema con una trayectoria, en el sentido de que le he dado cierta importancia al asunto y lo he elaborado. En este momento me declino por hablar de clientes y no de pacientes básicamente por las siguientes razones.

“Paciente” viene del latín patiens, que tiene dos significados: por un lado, se refiere a alguien que está sufriendo alguna enfermedad, y por el otro, a una persona que espera con calma (que tiene paciencia). Esta segunda acepción muestra que la persona tiene un rol pasivo. Justamente, una característica esencial de mi forma de hacer terapia es trabajando de forma conjunta con el acompañado, formando un equipo entre ambos: el acompañante y el acompañad@. De modo que le invito a jugar un rol activo en la relación. Ésta es la base de mi forma de entender la terapia, trabajar para que el acompañado recupere el autosostén, la responsabilidad y el poder hacerse cargo de sí mismo y de todo lo que le vaya ocurriendo en su camino. Referenciarle como paciente sería incongruente desde esta mirada.

 

Por otro lado, “cliente” viene de cliens y se define como persona que usa con asiduidad los servicios de un profesional o empresa. Semánticamente, cliente apunta directamente a que la relación que establecemos con esa persona es de carácter comercial, dónde hay intercambio de un servicio por dinero.

 

De este modo, hablo de clientes sabiendo que, por una parte hay una relación de trabajo, y por lo tanto, con un intercambio económico, y por la otra, hay una relación afectiva y humana que nos vincula, que es la base para que el acompañamiento funcione. Y descarto hablar de pacientes, como he dicho antes, para alejarme de la visión de que el terapeuta es quién lleva las riendas de la terapia, devolviéndoselas a quién creo que le corresponden.