Ja fa uns quants dies des que, de cop i volta, va canviar la nostra quotidianitat. Hi ha coses que seguim fent, i d’altres que no, o de diferent manera. El més obvi és que ja no podem estar més estona pel carrer que la que ens requereix anar a comprar, a treballar o a l’hospital, en cas necessari. I per tant, ens hem quedat sense poder fer moltes coses que formaven part del nostre dia a dia, i som conscients que no tenim accés a coses que abans teníem a l’abast.

Doncs bé, totes aquestes petites pèrdues ens poden dur a un procés de dol (o de micro dol). No només travessem el dol davant la mort d’un ésser estimat, sinó que també pot estar relacionat amb la pèrdua d’alguna cosa o situació, com per exemple el fet de no poder sortir al carrer al nostre aire, no poder quedar amb les nostres amistats o familiars, no poder abraçar-nos amb algú a qui estimem, no poder anar a menjar a un restaurant, anar a veure el mar, marxar de vacances… Pensem també amb els petits/es de casa; pot causar un gran trasbals el fet de no veure durant tants dies als seus amics de l’escola, o deixar de tenir les seves rutines que els donaven seguretat. Malgrat que des de la mirada adulta ens sembli una “petitesa”, per a ells pot resultar un cop ben fort i desencadenar-los-hi una sensació de pèrdua ben gran.

És important ser conscients de les següents característiques del DOL:

• És un procés, per tant requereix un temps, no és immediat.
• No és lineal, va tenint variacions (pujades i baixades).
• Es pot passar més d’una vegada per una mateixa etapa, o no passar-ne per alguna d’elles.
• És comú entre totes les persones, ja que la seva funció és readaptar-nos a la nova situació o realitat; si no ho fem, ens quedem ancorats en el passat.
• És un procés únic: cada persona el viu d’una manera diferent. Hi pot haver variacions substancials d’una persona a una altra, i un no és millor que l’altre. La qüestió és que cada persona trobi la seva manera de gestionar-lo i de viure’l.
• La persona que el travessa hi té un paper actiu, és a dir, que hi ha de posar de la seva part per a anar-lo teixint. La frase de “el temps ho cura tot” no ens serveix, cal implicar-se per a elaborar el dol.

Seguint les ETAPES DEL DOL que va postular la psiquiatra suïssa Elisabeth Kübler Ros podem veure alguns dels pensaments i emocions en que ens podem trobar immersos aquests dies de confinament i davant de la pandèmia del CORONAVIRUS:

• Negació: “Això aquí no passarà”, “Ni jo ni la meva família ens contagiarem”, “Tot això que expliquen és mentida”, “No és tan important dur mascareta, són uns exagerats”…
• Ira: frustració i impotència. “Els caps de Govern de tots els països són uns inútils”, “Quina merda no poder sortir de casa”, …
• Negociació: apareix l’esperança de que no canviï res. “Jo seguiré treballant i faré vida normal”, “Quan tot això passi, tot tornarà a ser com abans”…
• Depressió o tristesa: es comença a assumir la pèrdua i apareix tristesa, falta de motivació, desgana… Cal acceptar aquests moments de tristesa, ja que és sana (ens indica que hem deixat de tenir quelcom que abans teníem). “Ja no podem sortir al carrer”, “Quines ganes tinc d’abraçar als meus pares”, “Com m’agradaria poder anar a córrer ”, “Trobo a faltar als companys de l’Institut”…
• Acceptació: comprensió de la situació i de que és la que és. Arriba un estat de calma. “Escullo quedar-me a casa per benefici propi i pel bé comú”, “Escullo que cada dia compti cercant el meu benestar”, “Aprofitaré aquests dies per a parlar amb els amics per videotrucada”…

És interessant no allargar ni accelerar el procés de dol, sinó anar travessant les diverses etapes i saber que arribarà el dia que haurem acceptat aquesta situació en que ens trobem, i fins i tot, que podrem endur-nos-en APRENENTATGES. Podem viure-ho com un repte que ens ha dut la Vida per a mirar-nos-la des de noves perspectives i amb noves actituds, per a donar el millor de nosaltres davant d’aquesta complicada situació, com per exemple, exercitant la paciència, explorant diverses maneres de cuidar-nos, estant més en el present i no anticipar, aprendre a estar amb nosaltres mateixos, a escoltar el silenci, dedicar estones a meditar, expandir la nostra creativitat, valorar el que tenim, agrair el que hem aconseguit o ens ha estat donat, etc.

Tenim la oportunitat de ser resilients, és a dir, d’enfortir-nos com a persones gràcies a haver travessat l’adversitat. Sense aquesta situació, no seríem el que ara som ni hauríem viscut el que hem viscut fins ara.