L’autoestima és un terme que actualment està en boca de tothom, i la podem definir com al conjunt de creences, percepcions, avaluacions, sentiments i pensaments que tenim sobre nosaltres mateixos, és a dir, la opinió que tenim sobre nosaltres basant-nos en les experiències que hem tingut sent qui som a la nostra vida. Però si mirem la paraula auto-estima veurem que realment parla d’ESTIMAR, de l’amor vers un@ mateix@, de l’AMOR PROPI.

Des de ben petits ens han ensenyat a respectar als companys de classe, als cosins, als amics… També ens han ensenyat a respectar als adults, als animals i les plantes, les normes… Però, i a nosaltres mateixos? En quin moment parlem sobre com cuidar-nos? Quant temps ens dediquem al dia a dia? Paral·lelament, en la societat occidental actual es parla de l’amor maternal, de l’amor paterno-filial, de l’amor fraternal, de l’amor conjugal, de l’amor admiratiu, de l’amor eròtic, de l’amor compassiu i sí, també de l’amor propi. La diferència d’aquest últim és que qui estima i qui és estimat són la mateixa persona. Què passa quan qui dóna i qui rep és un@ mateix@? Quines creences individuals i col·lectives en tenim al respecte? Per un costat se’ns diu que mirem per nosaltres, i per l’altre, se’ns obliga (implícitament) a ser generosos (ja que està socialment premiat i dóna una bona imatge davant dels altres, i per tant, acabem obtenint beneficis individuals). Però hi ha un espai per a desenvolupar tots aquests amors de manera espontània i vertadera?

L’amor no es pot imposar, però sí que podem cultivar-lo. I per a fer-ho, tal com fan els pagesos amb la terra, cal, sobretot, temps i dedicació.

Aquí van algunes claus per a aprehendre a estimar-te:

1.Pren consciència de com et parles. “sóc molt despistada!”, “mai faig res bé”, “no m’estranya que ningú confiï amb mi” o “sóc el millor!”, “jo puc amb tot”, “sempre aconsegueixo el que vull”, “a mi no hi ha qui em pari”, etc. Tots tenim un diàleg intern on ens expliquem la nostra pròpia vida, i aquesta explicació pot ser encertada o no. Tant un excés com un dèficit de valor ens pot perjudicar, ja que ens allunya de la realitat. Òbviament la vàlua que li donem a les coses és subjectiva per definició, però prova de ser el més objectiu/va possible, ajusta’t al màxim a la realitat que veus. Permet-te veure el que ets i no el que hauries de ser. El respecte comença per un@ mateix@.

 

2. Afluixa les exigències que et poses. Per a poder-te estimar i demostrar-t’ho cal que afluixis (no dic extingeixis, perquè tenen la seva funció) les exigències que et poses, els “hauria de ser” així. Atura’t un moment i observa què estàs perseguint o t’estàs exigint? Si trobes que t’estàs demanant massa, ves per parts i al teu ritme. I d’altra banda pregunta’t: “Què canviarà a la meva vida si aconseguís allò que em proposo amb el temps que em proposo?”. Es pot re formular? Segueix tenint sentit per a tu? En canviaries algun aspecte?

 

3. Investiga sobre tu mateix/a. El que ens impedeix estimar-nos és voler ser el que no som. Tots tenim un rol o personatge que ens esforcem molt a desenvolupar, i és pel camí que ens perdem. Anar sabent més de tu, conèixer les trampes que et poses per a complaure als altres o per a manipular-los, conèixer allò que fas automàticament, les teves preferències i les teves debilitats et permetrà sentir-te més a prop de tu mateix@, contactar amb la teva essència, amb la teva espontaneïtat. El repte, però, és fer-ho sense lluitar, i així anar acceptant una mica més el personatge que has anat construint per ensortir-te’n a la vida. Bert Hellinger diu que “únicament es pot estimar allò imperfecte”.

 

4. Digues “NO”. A algunes persones els resulta realment difícil dir “no” als altres, ja que pot ser que provoqui que s’ofenguin o s’enfadin. I és cert, és una opció, però no la única. És interessant preguntar-te quant estàs disposat a perdre o a renunciar per a evitar que els altres s’enfadin? Dir “NO” a l’altre és dir-te “SÍ” a tu mateix@. I només tu saps el que vols, de manera que depèn de tu si vols complaure a l’altre pagant el preu de la frustració, conformisme i/o enuig, o bé esculls complaure’t a tu i gaudir d’haver-te cuidat posant el teu límit. Com diu Woody Allen, “La clau del fracàs és provar de complaure a tot el món”.

 

5. Tingues en compte la teva opinió. Està bé escoltar la opinió dels altres, però, sobretot, escolta també la teva opinió. I tingues present que s’hi val canviar d’opinió. Però quan la tinguis, fes-la valdre. I comença a fer-ho amb la paraula. Un exemple molt comú és quan diem: “és una tonteria, però em molesta quan no em dius bon dia”. Si internament saps que per a tu no és cap tonteria (i per això li ho estàs fent saber a l’altra persona), comença no anomenant-la així, ja que la falta de respecte la comences tenint tu el primer@.

 

6. Dedica un temps a fer allò que t’agrada. És important tenir un espai on estiguis en contacte amb el plaer, amb el gaudir, ja que et permetrà carregar les piles per a afrontar els altres àmbits de la teva vida. És l’aliment que et nodreix i et permetrà viure.

 

7. Si no saps, pregunta. És una capacitat que anem perdent amb els anys, pensant que preguntant podem semblar estúpids, “cotilles”, insegurs, etc. I el que acostumem a fer amb el buit d’informació és omplir-lo amb suposicions. Per exemple, veig que el meu company de feina fa mala cara i em dic que segur que està enfadat perquè he fet alguna cosa que no li ha agradat, quan en realitat, potser ha tingut una mala nit d’insomni i prou. Preguntant podem evitar moltes preocupacions i mals entesos innecessaris.

 

8. Troba espais de silenci. Vivim en una voràgine de fer moltes coses i de dir-ne moltes altres. Tenir espais de silenci interior ens permet desprendre’ns dels pensaments, de les exigències, de les baralles, de les coses que ens pesen del passat, el present i el futur, dels deures i les responsabilitats… Meditar o estar en silenci ens permet contactar amb el “NO HE DE FER RES”, amb l’absència d’objectius. Em permeto entrar en un moment on “Tan sols existeixo; ni jo ni ningú espera res de mi en aquest moment”. Gaudir de moments així ens permet contactar amb un estat de pau molt reconfortant.

 

Els canvis no els aconseguirem renyant-nos o enfadant-nos perquè el que veiem no ens agrada, sinó fent coses diferents, posant-nos mans a l’obra, canviant l’actitud i la mirada, i fent accions concretes. Al cap i a la fi, la única persona que estarà amb tu tota la vida ets tu mateix@. Val la pena cuidar-te, no trobes?