Davant d’una separació o divorci parlem de trencar una relació. Hi ha una realitat que deixa d’existir, que es trenca tal i com havia existit fins aleshores.  Emocionalment ens trenquem i probablement s’obri una ferida. També hi ha un trencament al desprendre’ns d’una petita part de nosaltres, aquella que havia après a ser la parella amb una persona en concret, en un període de temps determinat, amb unes circumstàncies precises. Aquesta part del nostre “Jo” es trenca, desapareix, d’alguna manera mor. I és molt important que permetem que mori ja que en aquesta nova situació ja no té sentit retenir-la, ens suposaria un sobrepès innecessari i ens dificultaria poder prendre allò nou que tenim per davant.

Aquesta part que deixem enrere és una petita part de nosaltres que ha tingut sentit que visqués durant el temps que ens ha fet falta. Però és important saber que és “només” una petita part de nosaltres, n’hi ha moltes d’altres que segueixen existint en altres relacions i vincles: seguim sent fills/es, amics/gues, pares i mares, professionals, homes, dones, esportistes, artistes, etc. I també podem ser parella altra vegada, però amb una experiència integrada que de ben segur que ens ha permès transformació i creixement. Deixar morir el que ha de morir, i deixar que visqui allò que volem que segueixi vivint en nosaltres.

D’altra banda, també és important tancar la relació, és a dir, col·locar aquella peça del puzzle de la nostra història de vida, integrar-la i donar un valor a allò que va existir. Aquest és un procés de digestió que pot tenir una durada molt variable, cadascú al seu ritme i atenent a les pròpies dificultats i capacitats. Podem trobar-nos reticents a fer aquest pas de tancament per por a que la història es desdibuixi i deixi de ser important per a nosaltres o per l’altra persona, per rancúnia, per menyspreu, per creure’ns incapaços d’afrontar el dolor que ens genera… Però hi ha una altra part de nosaltres que sap que mentre no ho fem, podem perdre també noves oportunitats que no podem assolir mentre seguim aferrats al passat. Cal travessar el dolor per a continuar vivint en Vida. Tancar capítols de la nostra història ens dona pau interior, i ens impulsa a començar-ne de nous. Hem arribat a ser qui som gràcies al recorregut fet. El nostre present està impregnat de totes les nostres experiències passades, i gràcies al procés d’elaboració del dol podrem arribar a comprendre i a guarir la ferida. Com diu Clarissa Pinkola Estés: “recordar la ferida ens permet créixer. El nostre dret és créixer, i no tan sols sobreviure”.