Vivim a la societat del no dolor. Se’ns diu que el dolor no hauria d’existir, que de seguida ens hem de prendre un analgèsic per a evitar sentir-nos amb molèsties (siguin físiques o emocionals) i continuar gaudint de la vida al màxim, perquè vivim sota el paraigües del deure de que “SEMPRE HEM D’ESTAR BÉ”. “Si tens mal de cap, pren-te un paracetamol. Si t’ha deixat la parella, fes coses i distreu-te”. Fer coses és una molt bona manera que les persones tenim per a anestesiar-nos del que sentim. Ens passem la vida evitant el malestar i cercant el plaer. Evitem pensar, recordar o expressar allò que ens fa mal (o que ens ha fet mal), creient que, així, eliminarem el dolor o desapareixerà per art de màgia. Però justament és al contrari; com més evitem estar en contacte amb un dolor, més força li estem donant i més gran es va fent, fins a poder arribar, inclús, a cronficar-se.

El dolor emocional és la resposta davant d’una situació, per tant, és inevitable, genuí i natural. De la mateixa manera que no escollim sentir-nos tristos o alegres quan una amiga ens comunica que està embarassada (ja que dependrà de la nostra situació en relació a la maternitat i de com estiguem aquell dia en concret), tampoc podem escollir sentir-nos dolguts o no. El dolor emocional apareix quan ens fem una ferida; té a veure amb la pèrdua d’alguna cosa que teníem i ja no hi és, o amb alguna expectativa que havíem esperat i no ha arribat mai a existir. Per tant, si ens atrevim a VIURE, sabrem que el dolor forma part de la vida.

En canvi, el patiment, és tot allò que afegim de més al nostre dolor, mitjançant pensaments, interpretacions, conductes, etc. que ens limiten i ens dificulten experimentar el dolor. A més a més, després del patiment podem sentir emocions secundàries, derivades d’aquest afegit de collita pròpia. Posem un exemple: imaginem una dona que s’acaba de separar perquè la seva parella li ha sigut infidel. Això fa mal, i aquest dolor és inevitable. Però enlloc de plorar la pèrdua de la relació que tenia i de tots els projectes futurs que s’havia creat, pot començar a dir-se que és una desgraciada, que això només li passa a ella, que segurament que s’ho mereix perquè té algun defecte, que tot ha sigut culpa seva, que mai més ningú no se l’estimarà, que a partir d’ara ja no pot confiar mai més amb ningú, etc. Aquí és on comença el patiment, que a part d’incentivar certes emocions i pensaments destructius, pot fer que aquesta dona deixi de fer coses per a conèixer gent nova, o deixi de cuidar-se, o de vestir-se i “posar-se guapa” per a ella mateixa…

“Patir és més fàcil que actuar”, Bert Hellinger.

Cal acceptar el dolor i, d’alguna manera, permetre contactar-hi per tal que el puguem anar digerint i integrant. Com diu Elisabet Pedrosa al llibre “Seguirem vivint”: “no hem vingut a aquest món a patir, tot i que el dolor elaborat ens fa créixer com cap altra cosa al món. El dolor obre portes, si tu ho vols. Si no ho vols, et pots recrear en el dolor i sentir-te una víctima de la vida. Però hi ha una altra opció: fer-se responsable de la pròpia vida.”

El patiment és una manera de defensar-nos del dolor que ens crea la realitat. Encarar-nos amb el dolor fa mal, i alhora, ens permet guarir la ferida: no és el mateix tenir una ferida oberta, que tenir-la amb crosta, o bé, que tan sols en quedi la cicatriu. La meva experiència personal i professional em diu que, justament, entrant en contacte amb el dolor real i vulnerable, i donant-li oxigen (enlloc d’ofegar-lo) és la manera de guarir les nostres ferides, i, potser també, de poder donar pas a l’aprenentatge que en puguem extreure.

“Allò que rebutgem ens lliga, allò que acceptem ens allibera”, Joan Garriga.