Al llarg de la vida és probable que t’hagis trobat en situacions en que no saps alguna cosa que voldries saber i això et porta a una sensació d’incertesa. Davant “el no saber” connectem amb la por i el que acostumem a fer és pre-ocupar-nos, és a dir, omplir aquesta manca d’informació amb interpretacions, suposicions, o fantasia. Mirem un exemple: han d’intervenir al meu pare i estic a la sala d’espera. No sé com està anant l’operació i començo a pensar que està passant alguna cosa greu, que potser els cirurgians s’han despistat i li han causat més problemes, que ha sigut un desastre i s’ha mort, llavors ja començo a pensar en l’enterrament i en com serà la meva vida sense ell, qui vindrà a l’enterrament…

Marian Rojas Estapé (psiquiatra divulgadora de la medicina, la ment i les emocions) explica que el 91,4% de les vegades que ens preocupem, no succeeix el que pensàvem. I, que quan ens preocupem, segreguem els mateixos nivells de cortisol (hormona de la por, que ens manté alerta) que quan el perill és real. Aquests nivells hormonals sostinguts en el temps tenen efectes importants negatius en el sistema immunitari de les persones.

Per tant, preocupar-nos, a part d’incidir en la nostra fisiologia, ens allunya del que realment volem o de les nostres necessitats, i també ens allunya dels altres. És una manera de mantenir-nos en la inacció i la rumiació, i això també té un preu: renunciar a nosaltres, desgastar-nos a nivell emocional, mental i energètic, posar-nos en segon terme, no posicionar-nos pel benefici propi, sentir-nos petits/es, sentir molta angoixa… Per tant, no és una gestió funcional de la situació.

Llavors, com ens podem sostenir en el no saber? Aquí t’esmento algunes idees:

1. Veure què depèn de mi i què no. Sovint, per la falsa creença de control que tenim, creiem que si pensem molt potser “resolem” part de la situació. Cal que assumim que hi ha fenòmens a la vida que no estan a les nostres mans, i poder-nos recolzar a aquesta certesa ens pot donar molta pau. Si ja hem fet tot el que podíem fer, només ens queda confiar. Si confiem no vol dir que passarà allò que volem, però l’espera haurà sigut molt més confortable que si ens preocupem.

• La por davant la incertesa, ens permet donar valor a allò que percebem que pot estar en perill i que podem perdre. Seguint l’exemple anterior, puc connectar amb l’amor que tinc cap el meu pare, revisar si estic cuidant-lo tant com voldria o no, quines coses són importants per a mi ara que estem en aquesta situació, etc.

• La por ens avisa d’un o de diversos perills, i està bé contemplar quines opcions veiem que podrien donar-se, sabent que només són opcions, i que fins que no passi el temps necessari no sabrem on ens durà la situació.

• Escoltar què necessito en aquest moment és una qüestió primordial per tal de poder-me acompanyar a mi mateix/a, i davant la dificultat, posar-me les coses més fàcils. I, d’altra banda, poder comptar amb els altres per a demanar-los el que necessito, ajudar-los a acompanyar-me. En l’exemple anterior, puc mirar si em ve de gust companyia o estar sola, parlar, escriure, sortir a passejar, llegir, menjar, descansar, que em portin a sopar fora, que m’escoltin o que m’expliquin coses diferents a la situació…

Acollint la incertesa enlloc de barallant-nos-hi ens ajuda a col·locar-nos en el nostre lloc, sense rebutjar ni criticar a la Vida perquè les coses no són com voldríem, tan sols sabent que no sabem la informació que encara no està disponible, i validant i escollint el que sí que hi ha a la situació.