MIRADA INFANTIL

248784085_4ed10b0cdb_oValoro i admiro la senzillesa de les coses. I qui més la sap apreciar són els nens. Recordo observar al meu fill gran com començava a fer els seus primers passos. De cop i volta el món s’havia amplificat; de cop i volta, hi havia molts llocs nous per a descobrir i investigar. Si m’enfilo per aquí podré veure allò d’allà dalt, i una vegada aquí, ostres! Veig que també hi ha aquell racó que encara no havia vist… Una cosa darrere l’altra, arriscant per aquí i descobrint per allà. Cada pas i cada caiguda eren un saber més arxivat al seu coneixement. I de caure, en va acabar fent un joc!

Puc veure-hi la puresa en la seva mirada, en el seu cos, en el seu sentir. Les emocions s’apoderen dels nens sorprenentment ràpid, els deixen fer el que calgui, n’extreuen la informació que necessiten, i, quan ja no els hi serveixen per a res més, se’n desprenen tan fàcilment com han vingut. Es permeten sentir l’emoció que els hi ve, sigui quina sigui, sense jutjar-la, i només escoltar què els hi vol dir.

Crec que és un gran regal que es fan a ells mateixos, i ben mirat, potser som nosaltres, els adults, els qui hem desaprès a viure-ho amb aquesta salut. Ens neguem a sentir determinades emocions o en camuflem d’altres perquè no són ben vistes… i total, per què? Per permetre fer-nos mal a nosaltres mateixos? Què ens ha fet arribar a aquest caos emocional? On és que ens hem començat a perdre? El que em surt davant de totes aquestes preguntes és observar als nostres petits grans mestres i tornar a aprendre a viure amb aquesta naturalitat el vaivé emocional que ens porta la vida.

Anuncis