En primer lloc és important matisar la diferencia entre vincle i relació, ja que són paraules que de vegades utilitzem com a sinònimes però no ho són.

Vincle ve del llatí vinculum, que vol dir lligam, i fa referència a una connexió afectiva, emocional, profunda i sovint, duradora, en relació a una altra persona o cosa.

Una Relació, en canvi, no necessàriament ha de ser profunda ni comportar afectivitat, ja que pot ser una relació professional, jeràrquica, cordial, esporàdica, distant, etc. La relació denomina també els fets, el com i cada quan interactuem amb l’altre.

Doncs bé, podem dir que des de que naixem el vincle emocional o aferrament amb les persones que ens cuiden és necessari per la nostra supervivència. Naixem molt immadurs i per tant depenem i necessitem que les persones cuidadores vetllin per les nostres necessitats, tant fisiològiques com les emocionals i afectives. D’aquesta manera, amb el plor anem expressant les nostres necessitats, i de la manera com responguin les persones cuidadores, de si ens atenen immediatament o demoren l’acció, o si de vegades ens cuiden i d’altres no, anirem fent uns aprenentatges determinats sobre com és el món exterior i com ens hi podem relacionar. Dit amb paraules de John Bowlby[1], busquem l’amor incondicional de diferents maneres depenent del context i de com actuen els nostres cuidadors.

Un aferrament segur i saludable és aquell que aconsegueix establir una base segura, ens permet veure i viure que l’entorn és segur per a nosaltres, i per tant, ens convida a poder explorar el món que ens envolta des de la curiositat, acceptant els reptes que ens planteja, ja que sabem que quan necessitem refugiar-nos en els nostres cuidadors, perquè abasteixin les nostres necessitats, obtindrem el que necessitem. Aquestes figures significatives estan disponibles i presents física i emocionalment per a nosaltres de manera habitual i estable.

Aquestes persones quan són adultes tenen una autoimatge molt positiva d’elles mateixes i de les altres persones, saben comunicar les seves necessitats i gestionar els conflictes de manera sana, saben demanar ajuda i expressar-se emocionalment, poden mostrar la seva vulnerabilitat, confien en els altres i viuen el món com un lloc segur.

Malauradament, els pares, mares i altres referents no sempre estan tan presents com voldrien o simplement no poden estar-ho per altres motius (excés de feina, dificultats econòmiques, dols, relacions de parella insanes, addiccions, etc.), i és llavors quan teixim aferraments insegurs, que no ens donen aquesta base de seguretat, proximitat ni presència. D’aquests n’hi ha tres tipus.

L’aferrament Evitatiu es dóna quan el cuidador/a es mostra fred o distant emocionalment amb l’infant. Això no vol dir que no l’estimin, és més, sovint ho fan volent promoure l’autosuficiència del seu fill/a. O pot ser que els cuidadors no sàpiguen expressar-se emocionalment o no posen en valor les necessitats emocionals de l’infant. Els infants que tenen aquest aferrament acostumen a mostrar-se autosuficients, eviten el contacte amb el cuidador/a i poden no mostrar massa emocionalitat a la separació o al retrobament amb les seves figures cuidadores.

La persona adulta amb aquest aferrament acostuma a tenir dificultats per a confiar en els altres i tendeix a l’autonomia, evitant la intimitat emocional, el compromís i mostrar-se vulnerable davant dels altres. Tenen dificultat per a expressar i regular-se emocionalment i eviten sentir-se depenents d’algú altre, mostrant-se reservats o distants.

El següent tipus és l’aferrament Ambivalent, el qual es dóna quan les persones cuidadores de vegades reben a l’infant des de la proximitat i la presència, d’altres vegades no, i/o és imprevisible com serà la seva resposta. Aquesta conducta intermitent desorienta molt, genera una gran incertesa, angoixa i inseguretat, ja que no hi ha consistència i per tant l’infant no pot esbrinar quan obtindrà un resultat o altre. De manera que els infants acostumen a tenir por a explorar, s’enganxen molt al cuidador, i mostren ansietat en la separació i en el retrobament amb la persona cuidadora.

A l’edat adulta, aquestes persones tenen tendència a tenir relacions de dependència emocional, i una gran necessitat de sentir-se aprovades pels altres. Tenen por a l’abandonament i a la soledat, i proven de pal·liar la seva inseguretat mitjançant una recerca constant d’afecte i atenció, però no acostumen a saciar-se ni a sentir-se suficientment estimades o acceptades. La mirada vers elles mateixes està empobrida, tenen poca confiança en si mateixes i en les pròpies capacitats.

L’últim tipus és l’aferrament Desorganitzat, el qual s’acostuma a teixir quan hi ha hagut experiències traumàtiques a la infància, en contextos de negligència greu o d’abús, amb persones amb problemes psicològics a casa, abandonament físic o emocional, maltractament… En aquests casos, l’espai que teòricament ha de ser segur, és el mateix que es viu com una amenaça i és una font de por, i això fa que sigui incoherent i costa de comprendre. L’infant, doncs, té comportaments contradictoris i mostra confusió i por.

La persona, a l’adultesa, pot sentir confusió sobre el que necessita o desitja en una relació, té un desig de proximitat emocional amb els altres i alhora té una gran por a aquesta per si la fereixen, la qual cosa li pot generar dificultats a l’hora d’establir relacions estables i saludables, sigui amb les altres persones com amb si mateixa.

Com a animals socials que som, allò que aprenem en l’àmbit de les relacions interpersonals serà allò que repetirem en les futures relacions que anirem establint al llarg de la nostra vida, ja sigui en l’àmbit de la parella, de les amistats, de les relacions en l’àmbit laboral, etc.

La bona notícia, és que els patrons d’aferrament no són estables en el temps, sinó que amb un treball terapèutic es poden modificar i podem aprendre a relacionar-nos amb els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera més saludable. Com diu el psiquiatre francès Boris Cyrulnik, “cada relació és una oportunitat per a refer vincles segurs, íntegres i satisfactoris.”

---

[1] La teoria de l’Aferrament la va desenvolupar el psicòleg John Bowlby i després va ser ampliada per la psicòloga Mary Ainsworth.