La manera que tenim d’entendre el món és un dels llegats que passem de generació en generació. L’amor romàntic és un concepte que neix amb el moviment cultural del Romanticisme al Segle XIX. Aquest ve acompanyat de normes socials que ens diuen com actuar, amb idees i creences que ho justifiquen, i amb les emocions que hem de sentir; en definitiva, dicta el que està bé i el que està malament al voltant de l’amor, “ens ensenyen a estimar”. I des de ben petits/es que bevem aquesta concepció que ens encarrila a moure’ns en l’amor d’una manera determinada.

Anem a veure algunes de les creences que acompanyen l’Amor Romàntic:

• “Sense tu no sóc res”
• “L’amor pot amb tot”
• “Cadascú té la seva mitja taronja” que ens completa.
• Existeix “l’home/dona de la meva vida”
• “No puc ser feliç sense parella”
• “L’amor vertader és etern”
• “La gelosia demostra amor cap a l’altre”
• “L’altra persona és meva”
• “L’amor és incondicional”

Quantes cançons podríem dir que inclouen aquestes frases explícitament o si més no aquests conceptes entre estrofes? Són missatges que ens van calant i es van instaurant al nostre sistema operatiu individual. Moltes vegades, sense que ni tan sols ens n’adonem.

Per tant, podem dir que aquestes són les característiques bàsiques de l’amor romàntic:

• La identitat de la persona depèn de tenir parella.
• La parella completa a la persona, sense ella és incompleta o inacabada.
• El príncep blau ens salvarà i llavors tot anirà bé.
• La meva felicitat depèn del que em donen els altres.
• Hi ha una gran idealització de l’altra persona.
• Es busca una imatge pública de parella perfecta (ja que “jo sóc això”).
• El centre de la vida de la persona és la parella (amor incondicional, presència constant per a l’altre).
• Tendència a assumir activitats o actituds de la parella com a pròpies, deixant de banda els interessos propis.
• Posseïm a l’altra persona, és “nostra”. I això ens dóna permís a controlar-la.
• Hiper adaptació a l’altre (i al seu món).
• Fusió amb l’altre, desapareix la individualitat.
• El desig sexual només pot ser vers la parella.
• L’amor és exclusiu (no et pots enamorar de dues persones alhora)
• El matrimoni i la convivència són la única manera de poder viure l’amor plenament.
• La passió durarà per sempre.
• Sensació de que no trobaràs a ningú igual que la parella.
• Sensació que si et deixa, és la fi del món.

Per tant, sí. Podem dir que l’amor romàntic propicia la Dependència Emocional. Aquesta, porta a tenir una necessitat extrema i permanent de l’altra persona, la qual cosa fa idealitzar a l’altre, i sotmetre’s-hi, posant sempre les necessitats o preferències de l’altre per davant de les pròpies, per tal d’assegurar-se que l’altre no marxarà, perquè això pot generar una sensació de buit insostenible. Per tant, neix i genera una baixa autoestima (minvant el valor de lo propi) i una inseguretat que fa que hi hagi una gran por a la soledat, la qual cosa reforça la sensació de necessitar a l’altre.

Tots/es tenim el desig i la necessitat d’estimar i ser estimats, de gaudir d’una estabilitat afectiva, de sentir-nos vinculats, de pertànyer i de cuidar d’alguna manera. La qüestió és trobar un bon amor, una manera d’estimar que ens nodreixi a ambdues persones. I l’amor no és suficient, sinó que cal que sigui un bon amor.

Com diu Joan Garriga, “Estimar a l’altre és una conseqüència d’estimar-nos a nosaltres mateixos/es, no una substitució”.

_{Fotografia de ELG21}